despiertos Si despertaras a otra hora, en otro lugar… ¿despertarías siendo otra persona?

Amics d’abans…

Moonshine - Jack Johnson (Thicker than Water)

La més curiosa de totes les coses que evolucionen sense remei cap a una complexitat difícil d'entendre, i a vegades de suportar, són les relacions humanes.

Em permetreu una revisió personal d'una vella teoria que diu que tothom és dues persones: qui és realment i com els altres el veuen. Per mi la cosa és lleugerament més complexa. A saber, tothom és 4 persones:

1. Aquell qui s'és realment.
2. La imatge que projectem de nosaltres al nostre entorn.
3. La imatge que percep el nostre entorn de nosaltres.
4. La imatge que es te d'un mateix.

Les 3 projeccions derivades de l'essència real d'una persona són simples distorsions, a vegades insultants:

• La imatge que tenim de nosaltres mateixos es veu distorsionada degut sobretot al poc temps que dediquem a l'anàlisi dels nostres pensaments i accions, i al fet que solem prendre com a nostres valors i qualitats que realment no tenim o que, pitjor encara, no posem en pràctica. És a dir: o ens creiem millor del que som (cosa que passa sovint) o som vençuts per la nostra falta de voluntat (cosa que passa mes sovint que l'altra, creieu-me).
   
• La imatge que projectem al nostre entorn i la que l'entorn percep de nosaltres es distorsionen quan se sotmeten al judici d'una altra persona. Aquest judici, parcial i subjectiu per naturalesa, emès en base a unes experiències alienes i a uns coneixements que no són els nostres, elaboren un perfil que inevitablement diferirà sempre de qui som realment i que serà, en la gran majoria de casos, pitjor.

Tota aquesta maranya de conceptes acaba per jugar males passades i al final les coses tendeixen al fracàs amb més facilitat que una ics a infinit. És fàcil sucumbir al desgast dels records, al reemplaç del buit d'una persona amb una altra (persona o) cosa... No dic ni que sigui premeditat. Només fa falta no pensar-hi gaire, deixar que el temps i l'espai ens aïllin cada cop més (hom de tothom) i la llista d'amics perduts sigui més llarga que la de conservats (te debo una frase, querido David).

D'entre els dos factors, distància i temps, la que més mal fa és la segona: Excepte en casos molt extrems la distància no arribaria a ser un obstacle prou fort com per esdevenir un factor decisiu a l'hora de perdre contacte amb una persona estimada o apreciada. És més aviat és la manca de temps per recórrer aquesta distància (i la manca de força de voluntat, recordeu) el que ens tira enrere.

Quan tot això conflueix i perdem contacte amb una persona, en la majoria de casos la relació no evoluciona i en un possible retrobament, tot sol continuar en el mateix precís moment en que es va tallar. Fica-hi mòbils, mails, facebooks o twitters pel mig, la cosa no varia.

Hi ha una cançó de Pets que diu "amics d'abans... tants anys sense veure'ls i en sec tan estranys". Se'm fa gairebé estrany d'escriure això, però aquest cop s'han equivocat. O no eren amics o no són estranys. Poc importarà que hagi passat aquest temps, o si durant aquest temps han madurat, s'han independitzat, estudiat, treballat separat ajuntat o qualsevol altre -at que us pugui venir a la ment.

L'encant del retrobament rau en poder recargolar el present, la imatge que un projecta al seu entorn i la que es te d'un mateix. Ficar-se al dia (que no sigui dit) i tornar enrera ràpidament, a demostrar que la cançó menteix. Els amics d'abans no es tornen estranys, perquè mai són d'abans, sinó que duen a sobre pedaços del temps comú, el mateix temps que comparteixen i en el que viuen. Són una escapatòria, una nit per seure a menjar i a beure, rememorant victòries i derrotes de temps passats.

al Dani (felicitats novament, us desitjo el millor), al Lluís, al Gerard i a don Ignacio.