Al sortir, abaixeu la reixa…
Al meu poble hi ha un petit local on discs de vinil reposen dins sobres de cartró malgastats, resguardats i amuntegats en calaixos.
On les botelles de Jack’s sempre estan fredes, i sols es brinda pel Nadal i el bon any nou.
On les festes comencen quan és hora d’anar a dormir i s’abaixa la reixa.
Al meu poble hi ha un bell local on el temps va aturar-se ara fa 27 anys, quan va apartar-se a una vorera per veure passar de llarg les masses, les noves músiques i les modes.
On l’última copa sempre és la penúltima.
On es pot arreglar el món fins a la matinada.
Al meu poble hi ha un dolç local que resguarda la gent i sempre ofereix un tamboret, una botella i una cara amiga.
Un refugi on deixar a la porta els canvis, les pressions i l’amargor del present, i tornar a tenir 16 anys durant unes hores.
On hi hem begut, hi hem parlat, dormit, menjat, enamorat, recordat, cantat, i on hem oblidat.
Al meu poble hi ha un gran local que ha decidit abaixar la reixa i deixar-nos seguir endavant. Més vells i més savis.
Sabedors que perdem una casa però que ens queda una família.
Això... acaba de començar.



desembre 18th, 2008 - 14:11
Felicitats!, el teu poble no sap el que es pert quan baixen les reixes, i els vells disc de vinil sonen amb prudencia, no fos cas que les “mases” vulguin entrar per canviar la familia.
Tots junts abaixarem la reixa per contniuar escoltan tot allò que encara falta per començar.
desembre 18th, 2008 - 14:32
Cert… durant molts anys he hagut de sentir que el Look era el local més avorrit que hi ha. Que només s’hi podia anar a dormir…
No hi ha més cec que qui no vol veure
afortunadament, suposo que aquest mena de comentaris han contribuit a que el Look hagi estat el que coneixem fins al final!